Coses de la providència

Pere Calders i Rossinyol és l’autor d’aquest conte. Ell va néixer el 29 de setembre de 1912 a Barcelona. Va ser un gran escriptor i dibuixant català, conegut per la seva faceta de contista. A més, també va escriure diverses novel·les i articles periodístics. Els seus escrits destaquen per ser irònics i fantasiosos. Ell es va exiliar a Mèxic. Allà va escriure diversos contes que després els va agrupar en un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta. Pere Calders va morir el 21 de juliol del 1944.

Algunes de les seves obres més importants són El primer arlequí, La Glòria del doctor Larén (1936), L’ombra de l’atzavara (1964) i Ronda naval sota la boira (1966).

Si hem de contextualitzar aquest text, direm que està ambientat en una situació de postguerra Civil i que, aquest conte, està a dins d’un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta.

Pel que fa a l’argument del text, trobem que un home decideix anar a donar una volta, ja que estava molt feliç perquè li havien augmentat el sou. En tornar a casa, s’adona que s’ha oblidat les Claus i truca perquè l’obri la seva serventa, però li obre la porta un senyor desconegut, un senyor que mai havia vist. Tot confós, es troba una família vivint a casa seva, i ell no sap com dir que la casa on estan és la seva. Al principi pensen que està boig, però després el pare creu que és un pretendent de la seva filla i el convida a dinar. Després de dinar, torna a dir que la casa és seva i que no sap per què ells estan i per què no està la seva novia, llavors l’home li explica una història que li havia passat quan era jove, i li diu que es semblant al que li està passant al jove. Aquesta situació semblant deia el següent: Un dia qualsevol, l’Ernest va decidir anar a l’aquàrium. Quan hi va sortir, va sentir una estranya força que el va obligar a anar a comprar una barra de gel. Aquesta força l’empenyia cap a un lloc desconegut. Va trucar la porta i d’aquesta manera va conèixer la Irene, la seva esposa. Un cop l’Ernest acaba d’explicar la història, intenta fer entendre al jove que tot això ho dicta la Providència, el destí.  Al final, el protagonista es casa amb la filla de la casa i no sap si ha fet bé o no.

Aquest conte està caracteritzat per la lògica absurda, un tret característic dels contes/narracions de Pere Calders. En aquest conte apareix un fenomen estrany i inexplicable que desencadenarà la història.  Aquest fenomen inexplicable o estrany és el fet que una família totalment desconeguda pel protagonista aparegui vivint al seu pis. El tema d’aquest text és el destí.

Amb referència a l’estructura del text Coses de la Providència, trobem que està dividit en tres distingides parts. La primera d’elles és la introducció. Aquesta aniria des de Me’n recordo molt bé fins a anar-me’n cap a casa (paràgraf 8 del primer capítol). Crec que la introducció finalitza aquí perquè en aquest apartat ja s’ha presentat el personatge principal i que on comencen els dubtes o “l’acció” és quan ell s’ha deixat les claus a casa. En aquest tros, no succeeixen gaires aconteixaments ja que és una part caracteritzada per la descripció. S’explica que el protagonista, feliç com un gínjol, decideix anar a passejar pel parc amb el seu nou bigoti. La segona part del text és el nus. Aquesta part començaria al paràgraf 9 del primer capítol (A l’escala vaig) fins a al paràgraf quaranta del quart capítol quan el protagonista diu que fa anys que s’ha casat amb la Clara (Fa anys que sóc casat amb la Clara). En la meva opinió crec que aquest tros s’ha estructurat de la següent manera perquè l’acció comença quan el protagonista s’adona que no porta les claus de casa seva. A partir d’aquí comencen a sorgir inexplicables fets. El primer d’ells és la ocupació de la família que creu que el personatge principal és un boig (després pensen que és un pretendent de la filla, la Clara). I el segon fet estrany però que coincideix amb el que li ha passat al noi, és la història que li explica l’Ernest. Aquesta història parlava d’ell mateix de quan ell era jove. Deia que un dia, sortint de l’aquàrium, una força estranya el va atraure cap a una botiga d’on va emportar-se una barra de gel. Continuat abduït per la força, caminava pel carrer amb el gel fins a dirigir-se a una casa que desconeixia. Allà va conèixer la seva actual esposa. Després d’explicar-li la història, l’Ernest diu que tot això és cosa de la Providència i que contra aquesta no si pot fer res. Finalment, trobem que la última part del text és el desenllaç. Aquest aniria des de Fa anys que sóc casat amb la Clara (quarantè paràgraf del quart capítol) fins a Que se’n devia fer, de la pobra Irene? (últim paràgraf del conte). En aquesta última part solament es comenta que el personatge ja és casat amb la Clara.

Si ens fixem amb el llenguatge del text, podem veure que és senzill, clar i entenedor amb una gran riquesa lèxica on els protagonistes adopten un to quotidià amb un vocabulari particular, possiblement degut a l’època en que està ambientat el conte (esquitllentes, capgirells, foll…). Aquestes paraules actualment estan en desús. El registre estàndard només és present en els diàlegs (d’estil directe) ja que hi ha una certa cortesia entre els membres de la família de l’Ernest i el propi protagonista. No obstant, aquest no és el registre, sinó que és el culte. Constatem que és aquest ja que, quan Pere Calders introdueix el conte, utilitza un llenguatge força elaborat. Aquest llenguatge sobretot apareix en passatges descriptius, com el del bigoti.  A més a més, trobem que predomina l’ús dels adjectius que descriuen perfectament la situació o l’ambient, fins i tot els sentiments del protagonista. Els adjectius sobretot són molt significatius al principi del conte quan explica detalladament què porta de roba i com són, quins aires porta (el protagonista). Quan es diu que ell estava amb el profund convenciment del que feia, que es posa la seva millor roba que té (que fa goig), que mentre passejava pel carrer es sentia poderós... tot això justifica la anterior afirmació. A la primera part del conte predomina la narració (també hi ha algun passatge descriptiu. No obstant, quan el protagonista es troba la família predomina el diàleg ja que mantenen conversacions.

A part d’aquests aspectes, també apareix un to satíric o irònic en diferents moments, que com hem dit abans són característics dels contes de Pere Calders:

El fet que el protagonista estreni el bigoti en seria un ja que l’autor ens pretén mostrar un aire de superioritat o felicitat que anteriorment el protagonista no tenia. Pot afirmar-se que aquell dia estrenava bigoti, perquè després de la darrera afaitada havia pres forma i lluïa amb personalitat”

Un altre fet no irònic però sí una mica peculiar és el fet que l’home de mitjana edat obri la porta amb la bata del propi protagonista. Aquest “gest” de fantasia marca un canvi transcendental del conte ja que el protagonista passa de ser feliç a estar desesperat.

L’últim aconteixament rar és la història que explica l’Ernest al protagonista. Només el simple fet de veure un home passejant pel carrer amb una barra de gel (si no era el seu ofici) ja era una cosa molt estranya.

En conclusió, aquest text m’ha agradat força ja que, si no recordo malament, mai havia llegit un conte d’aquest estil. És a dir, que sigui tan inexplicable i que l’acabi entenent i fins i tot agradant. En aquesta breu conclusió m’agradaria ressaltar l’ús del llenguatge ja que és molt clar a l’hora d’entendre el text. També m’agrada que Pere Calders utilitza aquests elements irònics per donar un to d’humor a la història. D’aquesta manera la història no es fa tan pesada. Si ens fixem una mica amb la relació dels estranys fenòmens explicats podem dir que és totalment absurda. En la meva opinió, aquesta absurdesa fa que els contes de Pere Calders siguin tant populars i acostumin a agradar a la gent.

El gat negre

El relat llegit pertany a l’escriptor nord-americà Edgar Allan Poe. Va néixer el 19 de gener de 1809 a Boston. Edgar va ser criat per John Allan (pare adoptiu) amb qui no tenia bona relació. Del 1820 va viure amb els seus pares adoptius a Anglaterra, on va començar a rebre l’educació. Al cap d’uns anys, quan Poe tenia entre setze i disset anys, van retornar a Amèrica i allà va començar a tenir problemes amb l’alcohol. Els seus primers dos llibres van ser de poesia. El 1834, es casà amb la seva cosina de tretze anys. Mentre vivia a Nova York, va publicar el seu primer poema més important, The Raven. Poe va morir a Baltimore el 7 d’octubre del 1849. El 19 d’agost del 1843 es va publicar El gat negre al Saturday Evening Post.

El text llegit és un fragment d’aquest llibre. El gènere literari és narratiu ja que és una obra literària escrita en prosa que relata una història inventada.

Pel que fa a l’argument del fragment llegit, El gat negre és la història d’un personatge el qual té cada cop més mania al seu gat negre (amb una taca blanca amb forma de forca) perquè el seguia per tot arreu. Un dia, la dona del protagonista i ell van baixar al soterrani per algun propòsit casolà. El gat, com sempre, estava al damunt del seu amo. Aquell dia se’n va cansar, va agafar una destral i el va intentar matar. No va poder perquè la seva muller el va aturar. Com a conseqüència d’aquest fet, l’home es va enfurismar més i li va clavar la destral a la seva dona. Al cap d’una estona, pensant què podia fer amb el cadàver, va decidir emparedar-la al soterrani, on s’havia comès el crim.  

Si parlem dels recursos estilístics, podem observar que n’hi ha diversos:

Pel que fa al ritme del text, trobem que aquest és àgil. Ho podem saber ja que en el text hi trobem molts punts i comes que acceleren el ritme del text.

El registre lingüístic emprat en aquest text és l’estàndard. Primerament, el vocabulari és clar i entenedor i l’autor fa servir diferents noms i adjectius relacionats amb el mal. Aquestes paraules ens permeten percebre l’odi cap al gat. El mal cada cop té un to més macabra. Algunes d’aquestes (bèstia, monstre…) són degudes a que va tenir una mala experiència amb un felí de la mateixa espècie anteriorment.

Deduint el que passarà al final d’aquest llibre podem dir que el tema d’aquest seria el remordiment i la culpa. El protagonista, al principi té por de fer-li mal al gat ja que en va matar un altre anteriorment. A més a més, la taca blanca del gat dóna pistes de com podria acabar el seu amo. Si continuem parlant d’aquesta “forca” constatem que és una metonímia. Com he dit abans, aquesta simbolitza la mort que acabarà vivint el protagonista. Canviant de recurs estilístic, trobem que el to del text és fosc o negatiu ja que l’àmbit en el qual està basada aquesta història és sinistre. Per altra banda, el punt de màxima tensió o clímax és quan els personatges baixen al soterrani perquè és quan comencen a accelerar-se els fets que conduiran al desenllaç

En aquest cas, no podem estructurar el text en tres parts ja que només és un fragment. En aquest relat apareix el nus. El nus és la part central d’un text on s’explica què passa, com passa i com i a on es desenvolupen els fets. Seguint el text, podem constatar que els fets més rellevants de la història són: l’odi cap a l’animal, l’assassinat de la seva dona i l’emparedament del crim.

En aquesta part predomina l’acció. Passen molts fets en poc temps. També hi trobem una part descriptiva, el soterrani. Però sobretot hi predomina els pensaments del protagonista.

Si parlem dels personatges, trobem que n’hi ha dos: un de principal i un de secundari. El principal és el narrador intern ja que el text està escrit en 1a persona. Ell és un personatge condemnat a mort i que segurament, pel que es pot deduir a partir del text, morirà penjat a la forca. Des de la cel·la explica tots els fets que el van conduir fins aquí. El narrador és un personatge rodó ja que presenta una evolució negativa.

Des del meu punt de vista, és un personatge maligne degut al seu comportament cada cop més dolent. La seva caracterització és indirecta i directa a la vegada. Podem considerar que és indirecta perquè podem esbrinar com és psicològicament gràcies als seus actes. Però també que és directa per la manera en la qual es dirigeix al gat. Aquest home té remordiments de culpa per el que li havia fet al seu gat ja que l’estimava molt.

A partir d’una paraula que s’utilitza en el text (benaurat) podem saber que ell és una persona religiosa. Un tret característic d’aquest home és que s’adreça directament al lector. Algunes de les expressions que utilitza per adreçar-s’hi són El lector recordarà…; ...seria difícil de fer entendre al lector.  Aquest fet seria degut perquè el lector seguexi amb atenció el relat.

La seva dona és un personatge secundari. El gat seria el desencadenant dels fets malignes del seu amo.

Pel que fa al temps de la narració, trobem que és una retrospecció perquè explica el que va succeir des de la cel·la. El temps és lineal ja que segueix un ordre cronològic. Al llarg d’aquest fragment apareixen dos llocs:

La cel·la on s’expliquen els fets i el soterrani on es va emparedar la seva muller. Les parets del soterrani eren construïdes sense cura i amb una capa gruixuda de morter. A més, hi havia un sortint originat per una xemeneia de foc. Per evitar que ningú descobrís el cadàver, va emparadar-lo al soterrani.

En la meva opinió, comparant La mà dissecada amb El gat negre crec que hi ha una diferència a l’hora d’explicar els fets. Aquest autor es relaciona amb Guy de Maupassant ja que són de la mateixa època i narren històries de la mateixa temàtica. A mi m’ha agradat més el segon text llegit i m’he quedat amb les ganes de llegir el llibre complet. Trobo que és un llibre molt interessant.

Cobren massa els esportistes d'èlit?

Gairebé tothom creu que els esportistes d’èlit cobren una barbaritat. Una família normal mai podrà arribar a conseguir el capital obtingut per un esportista en deu anys. Com bé sap tothom, l’esport és un món que mou molts de diners. Ara bé, és just que Messi o Nadal cobrin tants de diners? Dedicar-se a jugar a futbol o bé netejar escombraries són dos feines igual de vàlides. Per aquest motiu estic en contra de les millonades que arriben a cobrar.

En primer lloc, aquests poden arribar a cobrar trenta milions d’euros només per fitxar per un equip. Perquè la seva imatge es fa pública tant bon punt surten per la televisió, forma part del seu ofici i del contracte signat amb el club corresponent. Per altra banda, es pot entendre que arribin a cobrar quantitats estratosfèriques de diners perquè quan aquesta gent surt per la televisió, milers de famílies hi tenen els ulls enganxats per veure com Roger Federer guanya Ferrer 6-0 5-0. En segon lloc, molts d’aquests personatges (Messi, Ronaldo…) acostumen a comprar-se capritxos com per exemple quatre ferraris, dos mansions i tres motos. Per aquesta raó considero que ells haurien de cobrar com ho faria algú que treballés en un ofici estàndard. Tal com diuen els mitjans de comunicació actuals, en Messi, jugador del FC Barcelona, no ha estat pagant impostos durant els últims anys. Nadal, Rossi i Mascherano també són víctimes d’aquest aconteixament. Quina és la raó d’aquest fet? La resposta és molt simple: com més diners guanyin, més béns podran tenir. Una altra possible resposta a la anterior pregunta seria el “quedar bé” davant la gent ja que surten per la televisió i han de tenir una bona presència. Des del meu punt de vista, crec que cadascun d’ells hauria d’aixecar el cap per veure com està el món i col·laborar amb organitzacions tipus ONU o UNICEF. No cal que donin una gran quantitat de diners cada mes, però sembla mentida que amb el que cobren els esportistes hi hagi gent que es mor de fam. En conseqüència, la situació econòmica mundial milloraria considerablement. No obstant això, val la pena dir que hi ha persones (futbolistes, tenistes…) que sí col·laboren. Aquestes darreres opinions són les que molta gent (incluït jo) pensa i, per tant, estan en contra del benefici que obtenen els esportistes d’èlit.

Hi ha estudis que proven que el jugador de golf Tiger Woods podria alimentar un poblat africà durant set anys ja que guanya quasi un dòlar per segon sense comptar les marques o anuncis publicitaris. És just que aquesta persona cobri tant quan hi ha persones que es juguen la vida dia rere dia per poder sobreviure? Us heu parat a pensar per què un futbolista cobra més que un metge o un bomber?

En conclusió, sóc del parer que creu que els jugadors estan sobrevalorats. La seva feina és igual de vàlida que qualsevol altra i per aquest motiu haurien de cobrar quantitats semblants. Després d’haver donat els meus arguments sobre el tema, m’agradaria saber per què permeten que el món de l’esport mogui tants de diners.

Midnight City

Text en 1a persona

Ara fa uns 6 mesos, un grup de nens i jo ens trobàvem tancats dins d’un laboratori on ens havien estat fent proves durant uns quants mesos. No érem nens normals, teníem poders. La Clara era capaç de canviar de canal amb la mirada, en Mike podia elevar objectes i moure’ls, la Maria endevinava el símbol de qualsevol carta girada, jo tenia un poder molt semblant al d’en Mike...

Després d’uns dies, cansats de proves, vam decidir utilitzar els nostres poders per escapar-nos d’aquell lloc obscur. Vaig esbotzar la porta de l’habitació. Ràpidament, va aparèixer un grup de  guàrdies de seguretat que vingueren a veure què passava. Abans de que ens enxampessin ja havíem sortit d’aquell indret. No teníem on anar, però érem lliures. Així doncs, vam passar el que quedava de nit dormint en un lloc amagat dins d’un bosc per evitar que ens trobessin. Ni en Mike ni jo  no podíem dormir. Teníem por del que pogués passar. I si ens trobaven? Ens quedaríem atrapats per sempre més en aquell laboratori? Per calmar aquella difícil situació, vam decidir explicar divertides anècdotes del passat, i així oblidar-nos del que ens estava passant. Finalment, vam caure rendits d’esgotament. L’endemà, després de buscar un lloc per poder-nos refugiar, vam trobar un mas abandonat i vam decidir quedar-nos allà. Per distreure’ns vam jugar a diferents entreteniments. Primerament, vam jugar al típic joc de fet i amagar. Ens ho vam passar d’allò més bé. Aquella sensació era impressionant: poder fer el que volguessis sense que ningú et controlés i et vigilés. Després, vam descansar una estona. Mitjançant els nostres poders vam transportar uns matalassos que hi havia amagats darrere el mas cap a dins d’aquest. Per segon cop, vam comprovar que els poders eren necessaris.

La tarda va caure. Mentre una part del grup xerrava i cantava, en Mike i jo vam inspeccionar una mica més l’habitatge. Vam descobrir unes escales que pujaven fins a un segon pis. A mesura que anàvem pujant les escales, una llum de color tarongenc cada cop es tornava més intensa. Un cop hi vam arribar, vam veure per primer cop com el sol es ponia. En Mike, tot al·lucinat, va avisar la resta de companys mentre jo seguia observant aquella estrella lumínica.

Text en 3a persona

Ara fa uns 6 mesos, un grup de nens una mica peculiars es trobaven tancats dins d’un laboratori. Els científics els analitzaven molt detalladament, intentaven no deixar-se cap detall. Aquella informació era valuosíssima ja que en un futur proper podria ser informació necessària. Tots els nens que es trobaven en aquella sala tenien un poder especial. La Clara era capaç de canviar de canal amb la mirada, en Mike podia elevar objectes i moure’ls, la Maria endevinava el símbol de qualsevol carta girada, en Joe tenia un poder semblant al d’en Mike…

Després d’uns dies, cansats de tantes proves, en Mike i en Joe van tenir la brillant idea de intentar escapar-se d’allà. Tot i que la Clara i la Maria no ho veien gaire clar van decidir tirar endavant la missió. En Joe no va tenir cap problema en esbotzar la porta, tot i que de sobte, els guàrdies es van alarmar i van anar a veure què passava. Abans que aquests apareguessin la mainada ja havia fugit.

Durant aquella nit, tothom estava preocupat: les dues noies van dormir agafades de la mà, en Mike i en Joe van explicar-se anècdotes.... Tots quatre van haver de dormir amagats en un bosc per evitar que els guàrdies d’aquell laboratori els enxampessin. Tot i estar en una difícil situació, els quatre personatges van caure rendits d’esgotament. Havien tingut un dia bastant “enfeinat”.

L’ endemà van trobar un mas abandonat i s’hi van quedar. Jugaren al clàssic “fet i amagar”. Mentre jugaven eren feliços. Feia com a mínim sis mesos que no eren lliures. Després entretenir-se van descansar una estona. La tarda va caure. Mentre les nenes xerraven i s’ho passaven bé, en Mike i en Joe van decidir anar a explorar una mica més la masia. En Joe va ser el primer en veure unes escales situades al racó de l’habitatge que portaven a un segon pis. A mesura que anaven pujant d’una manera cautelosa, una llum es tornava cada cop més intensa. En Mike, molt emocionat, va sortir al gran balcó. En Joe també hi va sortir. Els dos nois es van sorprendre molt ja que van veure per primer cop la posta de sol del capvespre. En Mike, tot content va avisar les  companyes perquè poguessin contemplar aquella estrella lumínica mentre en Joe es quedava davant d’ella observant-la.

La mà dissecada

El relat llegit pertany a l’escriptor francès Guy de Maupassant. Va néixer el 5 d’agost del 1850 i va morir el 6 de juliol del 1893. Maupasant provenia d’una petita família d’aristòcrates lliurepensadors. Tot i així va rebre una educació religiosa. Va iniciar els seus estudis de dret a París, on el 1879, el seu pare el va col·locar en el ministeri d’Instrucció Pública. Poc després va renunciar a la seva feina per dedicar-se a la literatura. Gràcies a Flaubert (qui el va animar a formar part del món literari) es va introduir dins d’un gran cercle d’escriptors d’aquella època.

El corrent literari d’aquest text és el naturalisme ja que pretén agafar la realitat d’una manera totalment objectiva.

La mà dissecada és un relat que pertany a l’obra La tomba i altres contes de terror. La data de publicació d’aquest llibre va ser el 23 de desembre del 1883.

Aquest text és narratiu perquè les narracions són obres literàries escrites en prosa i que relaten una història real o inventada.

Parlant de l’argument, “La mà dissecada” és la història de Pierre que apareix a una reunió d’amics amb una mà dissecada que va pertànyer a un criminal. Es dirigia a ella amb un to irònic i prepotent, sense cap respecte cap a ella. Un cop cadascú va tornar a casa, en Pierre va penjar la mà a la porta de casa. Al cap d’una estona l’amo de l’habitatge apareix i li ordena que la tregui d’allà. Ell acceptà les ordres tot i que la va tornar a penjar a la porta de la seva alcova. Passada la nit, en Pierre va caure inconscient i la mà havia desaparegut.

Pierre va aconseguir viure durant 8 mesos gràcies al seu amic que el cuidava degut a que va quedar tocat després d’aquella nit.

Mentre estaven excavant la terra per poder enterrar Pierre, van trobar un home amputat. Així que van anar a enterrar-lo a un altre terreny.

El tema d’aquest text seria la mort ja que en Pierre se’n riu de la mort i ho acaba pagant.

El to del text és irònic perquè en Pierre s’està burlant constantment de la mà fins que pateix l’atac a mitjanit. El to de l’autor és moralitzant perquè el text ens vol dir que no hem de jugar amb aquests aspectes. A mesura que el text avança el to del text varia. Al principi el to és més irònic però després ja és més fosc. Aquest canvi el podem observar gràcies a paraules com ara ...s’alçà del llit, cridà agitant els braços i pres d’un espantós terror.

Pel que fa a l’estructura del text, hi trobem el plantejament, el nus i el desenllaç.

Si parlem de l’estructura d’aquest text constatem que la introducció va des d’ Ara fa uns vuit mesos fins a cadascú va tornar a casa. En aquesta primera part ens situa els personatges i ens introdueix la qüestió o el problema que desencadenarà la història. En aquest cas  hi trobem la colla d’amics que es reuneixen, quan apareix Pierre amb la mà dissecada i els seus companys l’adverteixen de les conseqüències i finalment cadascú torna a casa

El plantejament d’aquest text va des de L’endemà fins a perseguit per un espectre. Al nus hi trobem la part més llarga i on es desenvolupen els fets. Els fets que succeeixen en aquest text són els següents: El narrador va a casa d’en Pierre i el propietari entra a l’habitatge, perd el coneixement a la matinada…

Finalment  hi trobem el desenllaç que va des d’ Un dia fins a pertorbat la sepultura. El desenllaç ens explica com acaba la història. El que destaca d’aquesta part és la mort de Pierre, el desterrament del criminal i l’enterrament del protagonista.

Pel que fa al registre lingüístic trobem que el que més s’utilitza és l’estàndard malgrat que hi ha paraules difícils com ara: bergant, ponx… També trobem un llenguatge espontani al principi del text ja que en Pierre es troba amb el seus amics. Algun exemple d’aquest to seria Ni t’hi acostes o Endevineu d’on vinc!

Pel que fa a les figures literàries, hi trobem una clara metonímia, la mà dissecada. També trobem algunes frases amb ironia com ara: insulteu una mà que no s’ho mereix. Existeix una sinestèsia : La mà pudia a malvat. Aquesta expressió és una sinestèsia perquè una mà es caracteritza pel tacte, no per l’olfacte.

Si ens fixem en el ritme del text, hi trobem molts punts i comes, i això fa que augmenti el seu ritme. Crec que l’autor utilitza aquest ritme perquè la història passi d’una manera més ràpida.

En aquest text literari hi ha molt poques comparacions com ara un dels meus amics va entrar com un huracà. També hi ha una paronomàsia, nou-brou. Podem saber que Pierre utilitza un to irònic a partir dels seus fets i de les seves paraules. També podem deduir que l’home amputat és el criminal. Aquests són els petits detalls ens ajuden a entendre el text, per tant podem dir que la tipografia hi és present.

Aquest text utilitza un to irònic i un to pessimista quan en Pierre comença a ser “maleït”.

Com a última figura retòrica, hi trobem una personificació. Aquesta és la mà dissecada quan mata en Pierre.

Si ens fixem en els personatges, hi ha dos personatges principals.

En Pierre és el protagonista. És rodó ja que presenta una evolució al llarg de la història. Pierre no pot controlar els fets. Pel que fa a la seva caracterització, és indirecta ja que es dóna a conèixer pels seus fets. És un personatge prepotent i irònic.

Encara que la mà dissecada no sigui un ésser humà, considerem que és un “personatge” antagònic perquè representa la oposició a Pierre.

L’altre personatge és el narrador intern. Ell és testimoni ja que el protagonisme recau sobre Pierre. Ell també és un personatge rodó ja que evoluciona al llarg del text. A diferència del seu amic, és prudent i cautelós. Ho demostra al final del text quan ell li dóna al capellà diners perquè faci missa pel seu amic mort, en Pierre.

Si parlem dels personatges secundaris només trobem la colla d’amics que apareixen al principi de la història amb els dos protagonistes.

El narrador és intern ja que el text està escrit en primera persona i a més a més és testimoni perquè el personatge principal és Pierre. El text és una retrospecció o flashback ja que aquesta història va passar fa uns vuit mesos. El temps d’aquesta és lineal ja que els fets passen amb un ordre cronològic. El lloc on succeeixen els fets és a Normandia i a França  i transcorre al segle XIX.

Si ens centrem en l’espai del text, apareixen diferents llocs:

-Una cambra: Lloc inicial on apareixen els personatges (principals i secundaris).

-Casa de Pierre: Apareix quan el protagonista és casa i apareix l’amo de l’habitatge.

Camp: Lloc on es va enterrar Pierre.

Fent una segona lectura del text, trobo que és un bon conte. Des d’un bon començament, aquest text és intrigant. A mesura que anava llegint, la història era més interessant. És una lectura fàcil de llegir i d’entendre. La part d’aquesta història que més m’ha sorprès ha sigut quan estaven al petit cementiri i es van trobar un senyor mort sense una mà. Massa casualitat.