Coses de la providència

Pere Calders i Rossinyol és l’autor d’aquest conte. Ell va néixer el 29 de setembre de 1912 a Barcelona. Va ser un gran escriptor i dibuixant català, conegut per la seva faceta de contista. A més, també va escriure diverses novel·les i articles periodístics. Els seus escrits destaquen per ser irònics i fantasiosos. Ell es va exiliar a Mèxic. Allà va escriure diversos contes que després els va agrupar en un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta. Pere Calders va morir el 21 de juliol del 1944.

Algunes de les seves obres més importants són El primer arlequí, La Glòria del doctor Larén (1936), L’ombra de l’atzavara (1964) i Ronda naval sota la boira (1966).

Si hem de contextualitzar aquest text, direm que està ambientat en una situació de postguerra Civil i que, aquest conte, està a dins d’un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta.

Pel que fa a l’argument del text, trobem que un home decideix anar a donar una volta, ja que estava molt feliç perquè li havien augmentat el sou. En tornar a casa, s’adona que s’ha oblidat les Claus i truca perquè l’obri la seva serventa, però li obre la porta un senyor desconegut, un senyor que mai havia vist. Tot confós, es troba una família vivint a casa seva, i ell no sap com dir que la casa on estan és la seva. Al principi pensen que està boig, però després el pare creu que és un pretendent de la seva filla i el convida a dinar. Després de dinar, torna a dir que la casa és seva i que no sap per què ells estan i per què no està la seva novia, llavors l’home li explica una història que li havia passat quan era jove, i li diu que es semblant al que li està passant al jove. Aquesta situació semblant deia el següent: Un dia qualsevol, l’Ernest va decidir anar a l’aquàrium. Quan hi va sortir, va sentir una estranya força que el va obligar a anar a comprar una barra de gel. Aquesta força l’empenyia cap a un lloc desconegut. Va trucar la porta i d’aquesta manera va conèixer la Irene, la seva esposa. Un cop l’Ernest acaba d’explicar la història, intenta fer entendre al jove que tot això ho dicta la Providència, el destí.  Al final, el protagonista es casa amb la filla de la casa i no sap si ha fet bé o no.

Aquest conte està caracteritzat per la lògica absurda, un tret característic dels contes/narracions de Pere Calders. En aquest conte apareix un fenomen estrany i inexplicable que desencadenarà la història.  Aquest fenomen inexplicable o estrany és el fet que una família totalment desconeguda pel protagonista aparegui vivint al seu pis. El tema d’aquest text és el destí.

Amb referència a l’estructura del text Coses de la Providència, trobem que està dividit en tres distingides parts. La primera d’elles és la introducció. Aquesta aniria des de Me’n recordo molt bé fins a anar-me’n cap a casa (paràgraf 8 del primer capítol). Crec que la introducció finalitza aquí perquè en aquest apartat ja s’ha presentat el personatge principal i que on comencen els dubtes o “l’acció” és quan ell s’ha deixat les claus a casa. En aquest tros, no succeeixen gaires aconteixaments ja que és una part caracteritzada per la descripció. S’explica que el protagonista, feliç com un gínjol, decideix anar a passejar pel parc amb el seu nou bigoti. La segona part del text és el nus. Aquesta part començaria al paràgraf 9 del primer capítol (A l’escala vaig) fins a al paràgraf quaranta del quart capítol quan el protagonista diu que fa anys que s’ha casat amb la Clara (Fa anys que sóc casat amb la Clara). En la meva opinió crec que aquest tros s’ha estructurat de la següent manera perquè l’acció comença quan el protagonista s’adona que no porta les claus de casa seva. A partir d’aquí comencen a sorgir inexplicables fets. El primer d’ells és la ocupació de la família que creu que el personatge principal és un boig (després pensen que és un pretendent de la filla, la Clara). I el segon fet estrany però que coincideix amb el que li ha passat al noi, és la història que li explica l’Ernest. Aquesta història parlava d’ell mateix de quan ell era jove. Deia que un dia, sortint de l’aquàrium, una força estranya el va atraure cap a una botiga d’on va emportar-se una barra de gel. Continuat abduït per la força, caminava pel carrer amb el gel fins a dirigir-se a una casa que desconeixia. Allà va conèixer la seva actual esposa. Després d’explicar-li la història, l’Ernest diu que tot això és cosa de la Providència i que contra aquesta no si pot fer res. Finalment, trobem que la última part del text és el desenllaç. Aquest aniria des de Fa anys que sóc casat amb la Clara (quarantè paràgraf del quart capítol) fins a Que se’n devia fer, de la pobra Irene? (últim paràgraf del conte). En aquesta última part solament es comenta que el personatge ja és casat amb la Clara.

Si ens fixem amb el llenguatge del text, podem veure que és senzill, clar i entenedor amb una gran riquesa lèxica on els protagonistes adopten un to quotidià amb un vocabulari particular, possiblement degut a l’època en que està ambientat el conte (esquitllentes, capgirells, foll…). Aquestes paraules actualment estan en desús. El registre estàndard només és present en els diàlegs (d’estil directe) ja que hi ha una certa cortesia entre els membres de la família de l’Ernest i el propi protagonista. No obstant, aquest no és el registre, sinó que és el culte. Constatem que és aquest ja que, quan Pere Calders introdueix el conte, utilitza un llenguatge força elaborat. Aquest llenguatge sobretot apareix en passatges descriptius, com el del bigoti.  A més a més, trobem que predomina l’ús dels adjectius que descriuen perfectament la situació o l’ambient, fins i tot els sentiments del protagonista. Els adjectius sobretot són molt significatius al principi del conte quan explica detalladament què porta de roba i com són, quins aires porta (el protagonista). Quan es diu que ell estava amb el profund convenciment del que feia, que es posa la seva millor roba que té (que fa goig), que mentre passejava pel carrer es sentia poderós... tot això justifica la anterior afirmació. A la primera part del conte predomina la narració (també hi ha algun passatge descriptiu. No obstant, quan el protagonista es troba la família predomina el diàleg ja que mantenen conversacions.

A part d’aquests aspectes, també apareix un to satíric o irònic en diferents moments, que com hem dit abans són característics dels contes de Pere Calders:

El fet que el protagonista estreni el bigoti en seria un ja que l’autor ens pretén mostrar un aire de superioritat o felicitat que anteriorment el protagonista no tenia. Pot afirmar-se que aquell dia estrenava bigoti, perquè després de la darrera afaitada havia pres forma i lluïa amb personalitat”

Un altre fet no irònic però sí una mica peculiar és el fet que l’home de mitjana edat obri la porta amb la bata del propi protagonista. Aquest “gest” de fantasia marca un canvi transcendental del conte ja que el protagonista passa de ser feliç a estar desesperat.

L’últim aconteixament rar és la història que explica l’Ernest al protagonista. Només el simple fet de veure un home passejant pel carrer amb una barra de gel (si no era el seu ofici) ja era una cosa molt estranya.

En conclusió, aquest text m’ha agradat força ja que, si no recordo malament, mai havia llegit un conte d’aquest estil. És a dir, que sigui tan inexplicable i que l’acabi entenent i fins i tot agradant. En aquesta breu conclusió m’agradaria ressaltar l’ús del llenguatge ja que és molt clar a l’hora d’entendre el text. També m’agrada que Pere Calders utilitza aquests elements irònics per donar un to d’humor a la història. D’aquesta manera la història no es fa tan pesada. Si ens fixem una mica amb la relació dels estranys fenòmens explicats podem dir que és totalment absurda. En la meva opinió, aquesta absurdesa fa que els contes de Pere Calders siguin tant populars i acostumin a agradar a la gent.