Coses de la providència

Pere Calders i Rossinyol és l’autor d’aquest conte. Ell va néixer el 29 de setembre de 1912 a Barcelona. Va ser un gran escriptor i dibuixant català, conegut per la seva faceta de contista. A més, també va escriure diverses novel·les i articles periodístics. Els seus escrits destaquen per ser irònics i fantasiosos. Ell es va exiliar a Mèxic. Allà va escriure diversos contes que després els va agrupar en un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta. Pere Calders va morir el 21 de juliol del 1944.

Algunes de les seves obres més importants són El primer arlequí, La Glòria del doctor Larén (1936), L’ombra de l’atzavara (1964) i Ronda naval sota la boira (1966).

Si hem de contextualitzar aquest text, direm que està ambientat en una situació de postguerra Civil i que, aquest conte, està a dins d’un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta.

Pel que fa a l’argument del text, trobem que un home decideix anar a donar una volta, ja que estava molt feliç perquè li havien augmentat el sou. En tornar a casa, s’adona que s’ha oblidat les Claus i truca perquè l’obri la seva serventa, però li obre la porta un senyor desconegut, un senyor que mai havia vist. Tot confós, es troba una família vivint a casa seva, i ell no sap com dir que la casa on estan és la seva. Al principi pensen que està boig, però després el pare creu que és un pretendent de la seva filla i el convida a dinar. Després de dinar, torna a dir que la casa és seva i que no sap per què ells estan i per què no està la seva novia, llavors l’home li explica una història que li havia passat quan era jove, i li diu que es semblant al que li està passant al jove. Aquesta situació semblant deia el següent: Un dia qualsevol, l’Ernest va decidir anar a l’aquàrium. Quan hi va sortir, va sentir una estranya força que el va obligar a anar a comprar una barra de gel. Aquesta força l’empenyia cap a un lloc desconegut. Va trucar la porta i d’aquesta manera va conèixer la Irene, la seva esposa. Un cop l’Ernest acaba d’explicar la història, intenta fer entendre al jove que tot això ho dicta la Providència, el destí.  Al final, el protagonista es casa amb la filla de la casa i no sap si ha fet bé o no.

Aquest conte està caracteritzat per la lògica absurda, un tret característic dels contes/narracions de Pere Calders. En aquest conte apareix un fenomen estrany i inexplicable que desencadenarà la història.  Aquest fenomen inexplicable o estrany és el fet que una família totalment desconeguda pel protagonista aparegui vivint al seu pis. El tema d’aquest text és el destí.

Amb referència a l’estructura del text Coses de la Providència, trobem que està dividit en tres distingides parts. La primera d’elles és la introducció. Aquesta aniria des de Me’n recordo molt bé fins a anar-me’n cap a casa (paràgraf 8 del primer capítol). Crec que la introducció finalitza aquí perquè en aquest apartat ja s’ha presentat el personatge principal i que on comencen els dubtes o “l’acció” és quan ell s’ha deixat les claus a casa. En aquest tros, no succeeixen gaires aconteixaments ja que és una part caracteritzada per la descripció. S’explica que el protagonista, feliç com un gínjol, decideix anar a passejar pel parc amb el seu nou bigoti. La segona part del text és el nus. Aquesta part començaria al paràgraf 9 del primer capítol (A l’escala vaig) fins a al paràgraf quaranta del quart capítol quan el protagonista diu que fa anys que s’ha casat amb la Clara (Fa anys que sóc casat amb la Clara). En la meva opinió crec que aquest tros s’ha estructurat de la següent manera perquè l’acció comença quan el protagonista s’adona que no porta les claus de casa seva. A partir d’aquí comencen a sorgir inexplicables fets. El primer d’ells és la ocupació de la família que creu que el personatge principal és un boig (després pensen que és un pretendent de la filla, la Clara). I el segon fet estrany però que coincideix amb el que li ha passat al noi, és la història que li explica l’Ernest. Aquesta història parlava d’ell mateix de quan ell era jove. Deia que un dia, sortint de l’aquàrium, una força estranya el va atraure cap a una botiga d’on va emportar-se una barra de gel. Continuat abduït per la força, caminava pel carrer amb el gel fins a dirigir-se a una casa que desconeixia. Allà va conèixer la seva actual esposa. Després d’explicar-li la història, l’Ernest diu que tot això és cosa de la Providència i que contra aquesta no si pot fer res. Finalment, trobem que la última part del text és el desenllaç. Aquest aniria des de Fa anys que sóc casat amb la Clara (quarantè paràgraf del quart capítol) fins a Que se’n devia fer, de la pobra Irene? (últim paràgraf del conte). En aquesta última part solament es comenta que el personatge ja és casat amb la Clara.

Si ens fixem amb el llenguatge del text, podem veure que és senzill, clar i entenedor amb una gran riquesa lèxica on els protagonistes adopten un to quotidià amb un vocabulari particular, possiblement degut a l’època en que està ambientat el conte (esquitllentes, capgirells, foll…). Aquestes paraules actualment estan en desús. El registre estàndard només és present en els diàlegs (d’estil directe) ja que hi ha una certa cortesia entre els membres de la família de l’Ernest i el propi protagonista. No obstant, aquest no és el registre, sinó que és el culte. Constatem que és aquest ja que, quan Pere Calders introdueix el conte, utilitza un llenguatge força elaborat. Aquest llenguatge sobretot apareix en passatges descriptius, com el del bigoti.  A més a més, trobem que predomina l’ús dels adjectius que descriuen perfectament la situació o l’ambient, fins i tot els sentiments del protagonista. Els adjectius sobretot són molt significatius al principi del conte quan explica detalladament què porta de roba i com són, quins aires porta (el protagonista). Quan es diu que ell estava amb el profund convenciment del que feia, que es posa la seva millor roba que té (que fa goig), que mentre passejava pel carrer es sentia poderós... tot això justifica la anterior afirmació. A la primera part del conte predomina la narració (també hi ha algun passatge descriptiu. No obstant, quan el protagonista es troba la família predomina el diàleg ja que mantenen conversacions.

A part d’aquests aspectes, també apareix un to satíric o irònic en diferents moments, que com hem dit abans són característics dels contes de Pere Calders:

El fet que el protagonista estreni el bigoti en seria un ja que l’autor ens pretén mostrar un aire de superioritat o felicitat que anteriorment el protagonista no tenia. Pot afirmar-se que aquell dia estrenava bigoti, perquè després de la darrera afaitada havia pres forma i lluïa amb personalitat”

Un altre fet no irònic però sí una mica peculiar és el fet que l’home de mitjana edat obri la porta amb la bata del propi protagonista. Aquest “gest” de fantasia marca un canvi transcendental del conte ja que el protagonista passa de ser feliç a estar desesperat.

L’últim aconteixament rar és la història que explica l’Ernest al protagonista. Només el simple fet de veure un home passejant pel carrer amb una barra de gel (si no era el seu ofici) ja era una cosa molt estranya.

En conclusió, aquest text m’ha agradat força ja que, si no recordo malament, mai havia llegit un conte d’aquest estil. És a dir, que sigui tan inexplicable i que l’acabi entenent i fins i tot agradant. En aquesta breu conclusió m’agradaria ressaltar l’ús del llenguatge ja que és molt clar a l’hora d’entendre el text. També m’agrada que Pere Calders utilitza aquests elements irònics per donar un to d’humor a la història. D’aquesta manera la història no es fa tan pesada. Si ens fixem una mica amb la relació dels estranys fenòmens explicats podem dir que és totalment absurda. En la meva opinió, aquesta absurdesa fa que els contes de Pere Calders siguin tant populars i acostumin a agradar a la gent.

El gat negre

El relat llegit pertany a l’escriptor nord-americà Edgar Allan Poe. Va néixer el 19 de gener de 1809 a Boston. Edgar va ser criat per John Allan (pare adoptiu) amb qui no tenia bona relació. Del 1820 va viure amb els seus pares adoptius a Anglaterra, on va començar a rebre l’educació. Al cap d’uns anys, quan Poe tenia entre setze i disset anys, van retornar a Amèrica i allà va començar a tenir problemes amb l’alcohol. Els seus primers dos llibres van ser de poesia. El 1834, es casà amb la seva cosina de tretze anys. Mentre vivia a Nova York, va publicar el seu primer poema més important, The Raven. Poe va morir a Baltimore el 7 d’octubre del 1849. El 19 d’agost del 1843 es va publicar El gat negre al Saturday Evening Post.

El text llegit és un fragment d’aquest llibre. El gènere literari és narratiu ja que és una obra literària escrita en prosa que relata una història inventada.

Pel que fa a l’argument del fragment llegit, El gat negre és la història d’un personatge el qual té cada cop més mania al seu gat negre (amb una taca blanca amb forma de forca) perquè el seguia per tot arreu. Un dia, la dona del protagonista i ell van baixar al soterrani per algun propòsit casolà. El gat, com sempre, estava al damunt del seu amo. Aquell dia se’n va cansar, va agafar una destral i el va intentar matar. No va poder perquè la seva muller el va aturar. Com a conseqüència d’aquest fet, l’home es va enfurismar més i li va clavar la destral a la seva dona. Al cap d’una estona, pensant què podia fer amb el cadàver, va decidir emparedar-la al soterrani, on s’havia comès el crim.  

Si parlem dels recursos estilístics, podem observar que n’hi ha diversos:

Pel que fa al ritme del text, trobem que aquest és àgil. Ho podem saber ja que en el text hi trobem molts punts i comes que acceleren el ritme del text.

El registre lingüístic emprat en aquest text és l’estàndard. Primerament, el vocabulari és clar i entenedor i l’autor fa servir diferents noms i adjectius relacionats amb el mal. Aquestes paraules ens permeten percebre l’odi cap al gat. El mal cada cop té un to més macabra. Algunes d’aquestes (bèstia, monstre…) són degudes a que va tenir una mala experiència amb un felí de la mateixa espècie anteriorment.

Deduint el que passarà al final d’aquest llibre podem dir que el tema d’aquest seria el remordiment i la culpa. El protagonista, al principi té por de fer-li mal al gat ja que en va matar un altre anteriorment. A més a més, la taca blanca del gat dóna pistes de com podria acabar el seu amo. Si continuem parlant d’aquesta “forca” constatem que és una metonímia. Com he dit abans, aquesta simbolitza la mort que acabarà vivint el protagonista. Canviant de recurs estilístic, trobem que el to del text és fosc o negatiu ja que l’àmbit en el qual està basada aquesta història és sinistre. Per altra banda, el punt de màxima tensió o clímax és quan els personatges baixen al soterrani perquè és quan comencen a accelerar-se els fets que conduiran al desenllaç

En aquest cas, no podem estructurar el text en tres parts ja que només és un fragment. En aquest relat apareix el nus. El nus és la part central d’un text on s’explica què passa, com passa i com i a on es desenvolupen els fets. Seguint el text, podem constatar que els fets més rellevants de la història són: l’odi cap a l’animal, l’assassinat de la seva dona i l’emparedament del crim.

En aquesta part predomina l’acció. Passen molts fets en poc temps. També hi trobem una part descriptiva, el soterrani. Però sobretot hi predomina els pensaments del protagonista.

Si parlem dels personatges, trobem que n’hi ha dos: un de principal i un de secundari. El principal és el narrador intern ja que el text està escrit en 1a persona. Ell és un personatge condemnat a mort i que segurament, pel que es pot deduir a partir del text, morirà penjat a la forca. Des de la cel·la explica tots els fets que el van conduir fins aquí. El narrador és un personatge rodó ja que presenta una evolució negativa.

Des del meu punt de vista, és un personatge maligne degut al seu comportament cada cop més dolent. La seva caracterització és indirecta i directa a la vegada. Podem considerar que és indirecta perquè podem esbrinar com és psicològicament gràcies als seus actes. Però també que és directa per la manera en la qual es dirigeix al gat. Aquest home té remordiments de culpa per el que li havia fet al seu gat ja que l’estimava molt.

A partir d’una paraula que s’utilitza en el text (benaurat) podem saber que ell és una persona religiosa. Un tret característic d’aquest home és que s’adreça directament al lector. Algunes de les expressions que utilitza per adreçar-s’hi són El lector recordarà…; ...seria difícil de fer entendre al lector.  Aquest fet seria degut perquè el lector seguexi amb atenció el relat.

La seva dona és un personatge secundari. El gat seria el desencadenant dels fets malignes del seu amo.

Pel que fa al temps de la narració, trobem que és una retrospecció perquè explica el que va succeir des de la cel·la. El temps és lineal ja que segueix un ordre cronològic. Al llarg d’aquest fragment apareixen dos llocs:

La cel·la on s’expliquen els fets i el soterrani on es va emparedar la seva muller. Les parets del soterrani eren construïdes sense cura i amb una capa gruixuda de morter. A més, hi havia un sortint originat per una xemeneia de foc. Per evitar que ningú descobrís el cadàver, va emparadar-lo al soterrani.

En la meva opinió, comparant La mà dissecada amb El gat negre crec que hi ha una diferència a l’hora d’explicar els fets. Aquest autor es relaciona amb Guy de Maupassant ja que són de la mateixa època i narren històries de la mateixa temàtica. A mi m’ha agradat més el segon text llegit i m’he quedat amb les ganes de llegir el llibre complet. Trobo que és un llibre molt interessant.

Cobren massa els esportistes d'èlit?

Gairebé tothom creu que els esportistes d’èlit cobren una barbaritat. Una família normal mai podrà arribar a conseguir el capital obtingut per un esportista en deu anys. Com bé sap tothom, l’esport és un món que mou molts de diners. Ara bé, és just que Messi o Nadal cobrin tants de diners? Dedicar-se a jugar a futbol o bé netejar escombraries són dos feines igual de vàlides. Per aquest motiu estic en contra de les millonades que arriben a cobrar.

En primer lloc, aquests poden arribar a cobrar trenta milions d’euros només per fitxar per un equip. Perquè la seva imatge es fa pública tant bon punt surten per la televisió, forma part del seu ofici i del contracte signat amb el club corresponent. Per altra banda, es pot entendre que arribin a cobrar quantitats estratosfèriques de diners perquè quan aquesta gent surt per la televisió, milers de famílies hi tenen els ulls enganxats per veure com Roger Federer guanya Ferrer 6-0 5-0. En segon lloc, molts d’aquests personatges (Messi, Ronaldo…) acostumen a comprar-se capritxos com per exemple quatre ferraris, dos mansions i tres motos. Per aquesta raó considero que ells haurien de cobrar com ho faria algú que treballés en un ofici estàndard. Tal com diuen els mitjans de comunicació actuals, en Messi, jugador del FC Barcelona, no ha estat pagant impostos durant els últims anys. Nadal, Rossi i Mascherano també són víctimes d’aquest aconteixament. Quina és la raó d’aquest fet? La resposta és molt simple: com més diners guanyin, més béns podran tenir. Una altra possible resposta a la anterior pregunta seria el “quedar bé” davant la gent ja que surten per la televisió i han de tenir una bona presència. Des del meu punt de vista, crec que cadascun d’ells hauria d’aixecar el cap per veure com està el món i col·laborar amb organitzacions tipus ONU o UNICEF. No cal que donin una gran quantitat de diners cada mes, però sembla mentida que amb el que cobren els esportistes hi hagi gent que es mor de fam. En conseqüència, la situació econòmica mundial milloraria considerablement. No obstant això, val la pena dir que hi ha persones (futbolistes, tenistes…) que sí col·laboren. Aquestes darreres opinions són les que molta gent (incluït jo) pensa i, per tant, estan en contra del benefici que obtenen els esportistes d’èlit.

Hi ha estudis que proven que el jugador de golf Tiger Woods podria alimentar un poblat africà durant set anys ja que guanya quasi un dòlar per segon sense comptar les marques o anuncis publicitaris. És just que aquesta persona cobri tant quan hi ha persones que es juguen la vida dia rere dia per poder sobreviure? Us heu parat a pensar per què un futbolista cobra més que un metge o un bomber?

En conclusió, sóc del parer que creu que els jugadors estan sobrevalorats. La seva feina és igual de vàlida que qualsevol altra i per aquest motiu haurien de cobrar quantitats semblants. Després d’haver donat els meus arguments sobre el tema, m’agradaria saber per què permeten que el món de l’esport mogui tants de diners.